diumenge, d’octubre 23, 2011

APRENENTATGE COOPERATIU

Front al debat constant a nivell educatiu:

  1. D'una  escola que  selecciona  prèviament  al  seu alumnat  per a ajustar millor la intervenció educativa a les característiques del mateix.
  2. A l'escola que basa fonamentalment el seu potencial educatiu en el fet que sigui inclusiva i que no exclogui a ningú.

La  meva opinió  es  situa  en la segona opció, ja que representa el mitjà més eficaç per a combatre les idees discriminatòries, molt presents en el món actual. Però decantar-se per la opció que promou -la inclusivitat a les aules- implica treballar junts a les aules, allà on l'alumant és diferent (en motivació, en llengua, en cultura, en origen social,...) i una opció és el treball  cooperatiu  en detriment del treball individual o competitiu. Ja que implica la estructuració d'una classe en la que l'alumnat col.labora, coopera i s'ajuda per a arribar a l'objectiu comú que és -progressar en l'aprenentatge-, al màxim de les seves possibilitats.
Per altra part tenint present que  la LOE, estructura el currículum en Competències Bàsiques, per a poder treballar alguna d'elles es requereix un treball de forma cooperativa a l'aula. Algunes competències comunicatives (expressar, argumentar, interpretar pensaments, sentiments i fets, escoltar idees, realitzar crítiques, situar-se en el lloc de l'altre  i ser empàtic). D'altres competències socials com (practicar el diàleg, practicar negociacions, treballar en equip per a resoldre problemes de forma conjunta) no es poden aconseguir si es planteja una situació d'aula on només es treballa de forma individual i competitiva.
La relació que s'estableix entre professorat i alumnat sempre és de caire assimètric, però és conegut l'estudi de pedagògs com Piaget, Vigotsky, que la relació que s'estableix entre iguals de caire simètric  és tan important  per a l'aprenentatge, com la assimètrica. En la relació que s'estableix alumne-alumne es generen actituds crítiques, d'aprenentatge mutu, d'interacció, d'intercanvi que fan capaç un major i millor aprenentatge donant peu a un esperit crític i de reflexió.
Per tant és necessari combinar les dues formes d'aprendre i que fomenten la interacció alumne-professor i alumne-alumne, en realitat no és substituir una per l'altra, sinó que es tracta de millorar i afegir el treball assimètric per a poder treballar en base a tres eixos:
a.- Adequació de l'ensenyament a les característiques personals de l'alumnat (diferent motivació,  necessitats, capacitats, ritmes d'aprenentatge) adequant-los a cada un dels seus nivells.
b.-Autorregulació dels aprenentatges, és necessari fomentar l'autorregulació dels qui són més independents, per poder dedicar més als que més ho necessiten.
c.-Per això serà necessari aconseguir una estructuració de la classe de forma cooperativa, on s'estableixin relacions d'aprenentatge entre els mateixos alumnes i entre ells siguin capaços d'ensenyar-se mútuament , de cooperar i aprendre. 


                                           Font: Pere Pujolàs et al. (AC/CA)



diumenge, de juny 14, 2009

REALISME ONÍRIC

diumenge, de maig 24, 2009

DELS DOCENTS


Les múltiples competències que s'exigeixen al professorat amb el procés de Bolonya i vinculades a l'aprenentatge flexible, suposen un aprofundiment en les actuacions que els docents desenvolupen en els centres. Si més no, impliquen una major dedicació del professorat en la seva faceta docent, assumint un rol múltiple que implica no descuidar la dedicació a la formació, complement privilegiat per a la millora professional. No obstant això, aquest complex procés ha d'entendre's com una oportunitat d'aprenentatge i de perfeccionament professional que, de ben segur, redundarà en una millora de la qualitat i de la docència en les universitats.

Actualment estem immersos en el que anomenem societat del coneixement i de la informació. Existeix una ràpida creació, distribució i obsolescència del coneixement. Tant és així, que s’ha arribat a parlar del fenomen de la “infoxicació”, com aquell que ens intoxica amb un excés d’informació que llavors no podem pair.Aquesta situació exigeix, per tant, que siguem capaços de tenir algunes habilitats, capacitats, competències per aprendre al llarg de la vida i per desaprendre aquelles coses que han quedat obsoletes i que ja no ens serveixen. És un procés en la línia de les tres eles (Live Long Learning).

El desenvolupament de les competències que el professorat haurà d'assumir vinculades a les noves situacions i vies d'aprenentatge es sintetitzen en:

  • competències relacionades amb l'ús i maneig de les eines tecnològiques (destreses i habilitats, capacitat de simplificació de procediments, domini deprogramari específic, etc.).
  • competències personals vinculades al procés d'aprenentatge de l'alumne i d'ensenyament del professorat (gestió de les interaccions, habilitats socials i comunicatives, capacitat d'orientació i guia, capacitat d'adaptació a condicions noves i situacions singulars dels estudiants, etc.).
  • competències metodològiques i d'aprenentatge (coneixement de les implicacions i paradigmes de l'aprenentatge centrat en l'activitat i col·laboració de l'estudiant, reacció ràpida, treball interdisciplinar, capacitat d'ajustament i adaptació a noves situacions, coneixement actualitzat de l'àrea, capacitat de creació, avaluació, selecció i difusió de materials, etc.)

Elena Cano es decanta especialment per la definció que fa Marchesi el 2005 “Saber, saber fer, saber fer amb els altres i saber quan i per què s’ha d’utilitzar aquella competència”.
Així és que les competències bàsiques formen un conjunt de coneixements, procediments (destreses, habilitats...) i actituds, combinats, i vinculats a trets de personalitat. Impliquen un saber fer aplicatiu. S’adquireixen amb formació i experiència i permeten donar resposta, actuar amb eficàcia, en una situació concreta.Una persona és competent quan s’enfronta a una situació i la sap resoldre en cadascun dels contextos en els quals es presenta aquella situació, amb les diferents connotacions i circumstàncies que pot suposar.
Segons Elena Cano, les implicacions de treballar per competències seran:

curriculars i organitzatives.

En les implicacions curriculars haurem de tenir en compte canvis en la planificació, com per exemple, acabar amb la fragmentació en assignatures i matèries. Tenir present en les programacions quines competències volem desenvolupar. Aquí prenen importància especialment les tasques que han de fer els alumnes.
També caldran canvis de metodologia: treballar per problemes, per projectes, metodologies pròpies d’un marc constructivista. Revisant les tasques, ens adonarem que n’hi ha unes que ajuden a progressar en unes competències més que en unes altres.
I canvis de l’avaluació: avaluar els processos més que els productes, diversificar els aspectes avaluatius i afavorir processos d’autoregulació. Posar com a protagonista del procés d’aprenentatge l’alumne/a, però també com a protagonista del procés d’avaluació.
A nivell de canvis organitzatius bàsicament en tractarem dos: el que fa referència al canvi en el rol i les competències del professorat. Potenciar el treball col·lectiu. Assumir un paper estimulador de l’aprenentatge. Contemplar la formació en centres lligada a projectes. Revisar les pròpies competències...
El disseny per competències ens porta també a canvis institucionals. Podríem revisar els agrupaments dels alumnes (s’ha de permetre un itinerari més personalitzat i evitar agrupaments estàndard), i modificar l’organització d’espais, temps i horaris..., i trencar la fragmentació tradicional d’hores i disciplines.
I, finalment, ens obliga també a tenir en compte una obertura del centre a la comunitat, sigui amb els plans d’entorn, sigui millorant la coordinació entre la família i l’escola, o sigui també pensant en la importància de les activitats complementàries.

dijous, d’abril 09, 2009

COMPETÈNCIES DOCENTS

Elena Cano

dissabte, de febrer 28, 2009

diumenge, de febrer 15, 2009

DIA 14 DE FEBRER



Dia 14 de Febrer

PELS QUI ESTIMEN!!!

Ho dedico al meu fill

que fa 14 anys en va fer un

preciós regal venint al món aquest dia tan assenyalat.

FELICITATS TONI!!!

diumenge, de desembre 28, 2008

COM ENTENC QUE HAURIA D'ESSER LA FPP


El verdadero sabio sólo es riguroso consigo mismo;
con los demás es amable” (Plutarco)

La FPP s’ha d’entendre com un sistema no tancat, ni estàtic, sinó dinàmic i obert a la incorporació de nous elements, format per un conjunt d’elements estretament interrelacionats, entre els quals destaquen:
  • La FPP ha de contribuir a augmentar la professionalitat dels docents, oferint espais i elements per a la reflexió[1] sobre la seva pràctica per tal d’incrementar l’autonomia.
  • La formació a distància constitueix un recurs important per aquesta autonomia sempre que es complementi d’altres, passant el formador de ser transmissor de continguts a facilitador d’aprenentatges.
  • La FPP s’ha de convertir en un recurs per al canvi i no una finalitat en si mateixa que acaba amb l’obtenció d’una acreditació.
  • La FPP ha de posar en valor els principis que informen l’aprenentatge en les persones adultes i que passen per:
  • L’autodirecció en l’aprenentatge que es manifesta en un aprenentatge negociat.
  • Aprenentatge basat en l’experiència, amb estudis de casos i simulacions, experiències de camp, discussions en grup, aprenentatge cooperatiu.
  • El principi d’utilitat com a element motivador.
  • Aprenentatges centrats en els problemes per a una millor realització de la seva tasca i conseqüent millora de la seva autoestima.

Front al paper històric assumit per molts de formadors/es, considerats/des com experts/es i desenvolupadors/es d’un model reproduccionista i normatiu, explicador i aplicador de solucions d’altres a les pràctiques educatives, cosa que generava frustracions, incomunicacions i abandonaments; la FPP en l’actualitat deu proposar un procés que capaciti a aquest per aprendre a aprendre, però també per aprendre a desaprendre en comunicació, autoanàlisi i regulació pròpia mitjançant coneixements, destreses i actituds amb la finalitat de desenvolupar professionals inquiets i innovadors, que aprenguin dels encerts i dels errors, encara que això no és fàcil; per aconseguir-ho és fonamental el desenvolupament d’instruments intel·lectuals que facilitin les capacitats reflexives sobre la pròpia pràctica docent, tenint com a meta principal aprendre a interpretar, comprendre i reflexionar sobre l’ensenyament i la realitat social de forma comunitària. L’aprofundiment en aquest canvi té lloc quan la formació passa de ser un procés d’actualització a convertir-se en un espai de reflexió, formació i innovació, el que implica als formadors i formadores una visió diferent que creï unes condicions centrades en el professorat i en les situacions problemàtiques contextuals. A nivell de CEP implicarà la constitució a nivell de l’equip pedagògic, el que el professor Imbernón assenyala com la formació en el territori,[2] d’equips de feina capaços de coordinar actuacions que ajudin a millorar els canvis organitzatius a nivell de centre, el clima de feina, els processos de presa de decisions, les relacions de poder sempre partint de les necessitats reals dels docents i els projectes de formació, es converteix aleshores en un procés d’acompanyament cap a la reflexió, la millora i la posada en pràctica d’altres actuacions formatives, per posteriorment ser analitzades i comprovar la millora, la motivació i el rendiment de l’alumnat.
Aleshores concebeixo un model formatiu[3] on el pensament i la implicació del professorat han d’esdevenir protagonistes de la formació i que pretén entre d’altres els següents objectius:
  • Introduir millores en les àrees curricular i innovacions en el sistema educatius.
  • Utilitzar les TIC a les aules i als centres.
  • Un alt grau de control sobre l’exercici de les responsabilitats professionals i alt grau d’autonomia (Hoyke 1980,45)[4].
  • Formar en la gestió dels centres educatius.
  • Autonomia o control professional independent per a la formació, així com l’admissió de nous professionals que demostrin la competència professional (Skopp,1980).[5]
  • S’ha d’entendre la FPP com a element per al canvi individual i de centre en conjunt.
  • S’ha de basar en l’experiència, afavorint l’intercanviï d’experiències, treball i discussions en grup.

    _________________
    [1] ESTEVE, O., RÀFOLS, J. I BUSQUETS, O.: La pràctica reflexiva. Una nova modalitat de formació del professorat. Guix. Núm.323. pàgs 11-15. Març 2006.
    [2] IMBERNÓN, F.: La formació permanent del professorat. Noves idees per a formar en la innovació i el canvi. Graó. Barcelona 2007
    [3] GARCÍA ÁLVAREZ, J.: Evaluación de la formación. Marcos de referencia. Universidad de Deusto (ICE). Ediciones mensajero. Bilbalo 1999.
    [4] PERRENOUD, PH.: Desarrollar la pràctica reflexiva en el oficio de enseñar .Profesionalización y razón pedagógica. Graó. Crítica y fundamentos. Barcelona 2004
    [5] Idem 6.